Amin va viure als carrers de Bombai des dels cinc anys, pidolant, menjant comestibles rebutjats i dormint sota dels bancs de parc. Però Amin va tenir sort, el van portar a un orfenat tres anys després i va aprendre el que significa tenir un lloc a què anomenar "llar" i persones a les que anomenar "família".
 
 Encara que la seva vida no va ser gens fàcil, Amin mai va oblidar creure en la bondat de les persones i la idea que només es necessita una persona per canviar el món. I va començar a somiar: escriure un llibre i amb els seus guanys obrir un cafè que doni suport als nens del carrer.
 
 Dóna suport el seu projecte  comprant el seu llibre: una història autobiogràfica que arriba a el cor, plena d'alegria, dolor i coratge per afrontar la vida i el poder invencible de l'amor que brilla fins i tot en les hores més fosques.